Enamorar-se és fàcil, estimar és molt més complicat
Tot i que tinc la certesa que la resposta a la pregunta que des d’aquest matí em volta pel cap, quina és la diferencia entre estimar i estar enamorat , només la trobaré per mi mateix i dins meu, el que si que puc proclamar és que el fet d’enamorar-se és la part més fàcil i que estimar amb totes les teves forces és molt més complicat.
Però tot i això, a qui li agraden les coses fàcils? A mi no; jo estic boig per estimar!!
tinc un amic que…
No fa gaires dies, mentre passejava pel carrer de les botigues de la plaça, em vaig trobar un amic al que feia molt de temps al que li havia perdut la pista. Permeteu-me que us expliqui els detalls d'aquest dia:
"El meu amic és un noi de la meva edat, amb el que havíem compartit tota la infantesa, l’adolescència i pràcticament tota la joventut, i al que un dia, aquella que desprès acabaria sent la seva esposa, l’havia fet distanciar-se de mi.
Si no el coneixes, no haguessis dit mai que el meu amic li’n passava alguna; si no el coneixes, haguessis dit que tot li anava be, que tot era normal, però la nostra complicitat dels anys viscuts gairebé com ànimes bessones, va fer adonar-me que quelcom succeïa.
Vàrem continuar el camí passejant explicant anècdotes sense importància i llavors, sense gaires dilacions - és un privilegi que tenen els amics - li vaig demanar què li passava.
Ell em va mirar, i amb un posat seriós i llunyà, simplement em va dir dues paraules – Em sento perdut!
Què vol dir perdut? Em vaig preguntar. Tu? no em facis riure! Tens una vida envejable, una família meravellosa, una feina desitjable per qualsevol, una bona posició social... com és que dius això?
Llavors el meu amic m’ho va explicar; sota aquella façana infranquejable, on aparentment disposava de tot allò que qualsevol persona podria desitjar, ell es sentia perdut; es sentia buit, sense saber cap a on havia de dirigir la seva vida. No volia continuar com fins llavors, passant el dies fent les coses mecànicament i sense sentit. Creia que tot el que havia viscut fins llavors estava buit de contingut i no volia continuar així.... volia fugir d’aquella situació, però no sabia cap on; estava perdut!.
Tot passejant em va explicar, que aquests últims dies havia conegut una persona que li havia fet veure en quina situació es trobava; una persona que, sense ella saber-ho, li havia obert els ulls a la difícil situació en la que estava pres; una persona desconeguda i propera alhora, com si sempre hagués estat allà i que el feia sentir viu altre cop. Tenia la certesa que podia moure muntanyes si aquesta persona era prop seu, acomplir qualsevol objectiu que es plantegés; res no seria obstacle per tirar endavant amb aquesta persona al costat. L’estimava, si, però no de la manera com tenim estès aquesta paraula habitualment, no com quan que estimes a la teva parella, als teus fill o als teus pares, no; era molt i molt més que tot això; era una sensació tan magnifica i indescriptible que no existeix cap paraula per descriure-la encara avui. Una estima veritable, plena de sentit, sincera i honesta. Aquesta persona el feia sentir com feia molt de temps, possiblement no es sentia; feliç!!
En escoltar les paraules del meu amic parlant d’aquesta persona, al veure com se li il·luminava el rostre al pronunciar el seu nom, quan els seus ulls desbordaven guspires de tendresa o quan podies sentir-li la sang córrer amb força altre cop per les venes, no vaig poder pensar amb lo realment perduts que jo també estava i lo realment afortunat que era ell... pels carrer sonava una cançó trista, i de cop i volta, els meus ulls van començar a desdibuixar el paisatge omplint-se de llàgrimes...."
Encara somric quan aquelles llàgrimes salades i amargues que em queien galtes avall i que feia uns moment m’havien negat el ulls, ara em deixaven veure la meva imatge reflectida al vidre de l’aparador....
Gràcies Manel, les nits fredes i especialment, a tu.
Hello World!
Hello World!
Aquestes son les primeres paraules al que espero, sigui un espai on hi pugui descriure aquell munt de pensaments, reflexions, emprenyades i (sobretot) bons moments que, com un garbuix de roba en una rentadora, van voltant pel meu cap.
En fi, benvinguts a casa vostra!
